En la nostra nova col·lecció de núvia, POEMA, no volem filosofar sobre ella, només invitar-vos a veure-la, a sentir-la.

Però si volem donar-vos un poema de Pablo Neruda, per a que bategui el vostre amor amb ell i somiïs amb un altre POEMA, el nostre...

"Hem perdut encara aquest crepuscle.
Ningú ens va veure aquesta tarda amb les mans unides
Mentre la nit blava queia sobre el món.
He vist des de la meva finestra
La festa del ponent amb els turons llunyans.
A vegades com una moneda
S'encenia un trocet de sol entre les meves mans.
Jo et recordava amb l'ànima apretada
D'aquella tristesa que tu em coneixes.
Aleshores, on estaves?
Entre quins gens?
Dient quines paraules?
Per què se'm vindrà tot l'amor de cop
Quan em sento trist, i et sento llunyana?
Va caure el llibre que sempre es pren en el crepuscle,
i com un gos ferit va rodar a les meves cames la meva capa.
Sempre, sempre t'allunyes a les tardes".